Fa uns dies apareixia aquesta notícia al diari: La venda de tesis doctorals, amb preus al voltant dels 50.000 euros, es converteix en un lucratiu negoci a Portugal.

Les exigències d’un món laboral cada vegada més competitiu obliguen a una formació cada cop més llarga i més especialitzada. A Portugal, on la titulació acadèmica es posa abans del nom de les persones –el senyor doctor o el senyor enginyer tal–, tenir un doctorat és un dels millors passaports cap a una bona feina. Per això, els últims 10 anys, els doctorats s’han massificat. No obstant, als ambients acadèmics no tot és transparent, i als baixos fons d’aquest elitista món ha sorgit un lucratiu negoci: el del plagi, la falsificació i la venda de les tesis doctorals. El preu d’una ronda els 50.000 euros. I el fenomen no solament afecta les tesis; també es venen treballs de facultat i projectes de final de carrera (seguir llegint la notícia).

M’ha cridat l’atenció sobretot pel què està significant per mi elaborar una tesi, que ja només queda defensar. No jutjaré si està bé o no copiar, pagar a algú altre perquè et faci la feina (també ho fan molts autors de llibres famosos), etc. Però que l’any 2009 això sigui notícia, per a mi té una rellevància determinada.

Que una tesi doctoral pugui ser aprovada sense que la persona en qüestió ni tant sols se l’hagi llegit (llegint un resum i preparant la defensa seria suficient), implica que es considera vàlid un sistema de recerca  pràcticament obsolet o tendint a desaparèixer, i és això el què em sorprèn.

En primer lloc, el tutor i/o director de tesi, o bé no feien la seva feina, o bé formaven part del frau.

Pel què conec, a una universitat gran com la Universitat de Barcelona, són diverses les persones que tenen constància de les tesis que s’estan duent a terme a cada Departament, saben a què es dedica aquell estudiant de doctorat, què i com investiga, etc. Per tant també em sorprèn que es pugui aprovar una tesi comprada i ningú “ho noti” (s’amplien les persones implicades en el frau¿?).

Però em referia a que això està passant l’any 2009 i amb un procés de recerca a extingir, perquè actualment tenim una gran diversitat d’eines que faciliten la recerca, des del punt de vista de l’investigador, i sobretot la difusió, i ja fa anys que es comença a promoure un model diferent. Com recull Ismael Peña en moltes de les seves publicacions.

• The personal research portal: web 2.0 driven individual commitment with open access
• Web 2.0 and the role of the University
• Web 2.0 i difusió de la recerca

Es tracta d’anar compartint coneixement a mesura que es va elaborant, retroalimentant amb aportacions externes, etc. i que fan visible tot el procés. Amb aquest sistema, no té cap sentit “comprar” una tesi, perquè es basa en un producte final i no en un procés. Tot i que de ben segur començaran a aparèixer serveis que generin identitats digitals i creïn falsos perfils públics a internet simulant aquest procés.

Des del meu punt de vista, això qüestiona la validesa i fiabilitat del sistema tradicional, i evidència la necessitat d’un canvi de model, que de ben segur que les tecnologies hi tindran un paper destacat (i no només per comprovar si el document és copiat o no).

Què en penseu?

La notícia en pdf